"UNA LLÀGRIMA EIXUTA AL TRESPOL NO SE'N VA MAI AMB LLEIXIVET"

Fa un parell d'anys, per Sant Jordi, vaig fer una adquisició aventurera. A la paradeta de la Llibreria Quart Creixent, a la Plaça Major de Palma, entre caramulls de llibres, vaig enfitar dos llibrets que estaven d'estrena, Llobades per a muts i Sutzura 25. D'aquest darrer, en parlarem en una altre entrada, o no. No coneixia els autors, i de les edicions, què voleu que us digui... eren molt alegres i tot el que vulgueu, però no m'inspiraven confiança. No sé si va ser per influència divina, la qüestió és que els vaig comprar tots dos.

Llobades per a muts (2010) és un llibre de poemes, el primer de Joan Miquel Chacón. Aquest autor va néixer a Biniali l'any 1975, i des de fa cinc anys viu a Campanet d'on, com diu ell, “neixen els sentiments, quimeres, idees i somnis reflectits en aquest treball poemàtic”.

Al pròleg, Tomeu Martí Florit diu que Chacón és un poeta que sap conrar les paraules i els versos, i que s'acosta a l'ideal de poesia que cerca, inevitablement connectada amb la seva màxima referència, Damià Huguet. Així, els seus poemes són el reflex d'una dualitat, la quotidianitat foravilera i la reflexió urbanita. A les notes de l'autor, Chacón no pot evitar nombrar el poeta, professor, però sobretot campaneter, Damià Pons, qui, segons l'autor, és la principal causa del seu contacte amb la poesia. Damià Pons li regalà l'obra Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona de Josep Maria Llompart, un llibre que l'autor, confessa, no ha deixat de consultar durant els vint anys que ja han passat. 

Així mateix, l'autor no pot evitar culpar i nombrar, a més de Damià Huguet, les seves influències: Blai Bonet, Joan Brossa, Miquel Martí i Pol, Agustí Bartra, Màrius Torres, Carles Riba... però també Pablo Neruda. Però tampoc no podem oblidar la influència dels haikus japonesos a la poesia de Chacón, que constantment ens remet a la idea que “tan important és el que es diu com el que es deixa entreveure”. Bernat Nadal (2008), escriu a la mateixa obra, “un dels trets característics de Llobades per a muts és precisament l'austeritat del llenguatge. Estrofes curtes [...] i utilitzant només els mots imprescindibles per a transmetre'ns la idea del creador”.

Pel que fa a la temàtica dels seus poemes, Chacón en fa un ús ben variat. Parla de la quotidianitat d'un poble, de la crítica política i social, del món pagès, de l'amor, de la unió entre tradició i contemporaneïtat, del pas del temps, de les coses quotidianes del carrer i, també, del cop d'Estat, de la guerra, de la depressió, etc.

Permeteu-me que per a acabar us posi algunes mostres de la poesia de Chacón: 

 

23

Sementers esquerdats de fang eixut,

gorgs empegueïts de rocam,

safareigs orfes d'aigua,

pous abandonats al sol morts de set,

sínies callant la remor dels catúfols.

Així i tot, si el cel ruixa caparrut

algú dirà que fa mal temps.

30

Tampoc hi ha molt per estimar:

un grapat d'ossos i carn i ulls

que t'enyoren...

32

Bolígrafs hipoglucèmics,

pàgines anorèxiques,

cal·ligrafia bulímica,

versos que se suïciden de gana

per engospar-se la talla 34

Gramàtica de l'absurd!

41

Si les cadires poguessin parlar

enviarien la hipocresia dels cossos

a porgar fum.

42

Damunt la taula de roure un plat de taronges podrides,

peres musties i pomes amb rues,

dues carabasses florides i un tassó de vinagre.

Escampats amb desordre rancors i crits i mirades perdudes.

A les piques, les llàgrimes, encara s'han d'escurar.

52

1 llàgrima eixuta

9 presoners en filera

3 botxins amb fusells

9 assassinats a l'alba

TEATRE? NO. TERÀPIA. 

 

Aquest blog està d'estrena! Quina il·lusió! He decidit que aquesta primera entrada parlarà de teatre. No és per cap motiu en concret, simplement perquè he estat pensant que la nostra conjuntura econòmica, política i social actualment ho és, una mica de teatre. Així que he estat pensant una mica sobre les tendències que segueix actualment el teatre i, com ja us esteu imaginant, s'han obert al meu davant una gran quantitat de portes. Però n'he agafada una, d'aquestes portetes. Aquella que parla del dia a dia, que s'ha inspirat en la vida real, en les vivències que podem haver tengut qualsevol de nosaltres. Segur que us venen al cap moltes obres, darrerament se'n fan moltes. Com ja he dit, ens basta obrir la televisió una estona per a adonar-nos que entre crisi, corrupció, retallades, violència de gènere i no sé quantes coses més, hi ha material de sobra per a fer obres durant unes quantes temporades.

Però bé, m'agradaria parlar-vos en concret de dues obres. Una, més coneguda i, l'altra, menys coneguda, però no per això menys important. La primera obra de la qual us vull parlar és Corrüptia, una regió de l'est, de la companyia Teatre de l'Enjòlit. Aquesta obra és una sàtira que parla del finançament il·legal i la corrupció política. L'argument té moltes semblances amb el cas Gürtel i, per això, el Partit Popular es va sentir bastant ofès, fins al punt de prohibir-ne la seva representació a Xàtiva. La majoria d'opinions coincideixen que l'obra provoca una simplicitat automàtica entre els actors i els oients gràcies a la conjuntura política que s'està vivint ara mateix. En certa manera, els espectadors saben que el que s'està representant podria ser perfectament la seva quotidianitat, que no és ficció, és la realitat i, això, provoca una gran reflexió crítica al respecte. 

 

La segona obra no ha viatjat per tot el territori de parla catalana ni és una gran producció. No. Aspra és una obra de la companyia Sindicat de Teràpia, un nou grup de teatre creat a Santa Margalida per “una guarda d'arreplegats” que volen gaudir de l'art de la interpretació i allunyar-se una mica de l'estrès diari. Va ser representada tan sols un parell de cops i els beneficis van anar directe i íntegrament a benefici de l'associació AMADIBA. Els seus components no cerquen viure del teatre i tampoc treure benefici, la majoria són mestres, mares, pares i, en general, persones que no havien actuat mai i que es reuneix per a fer teatre. A Aspra, parlen de la vida real, de les relacions en família, dels fills, dels nou mesos d'embaràs, d'una joventut anhelada que ja no hi és, del sexe, de l'amor i de moltes coses més. La veritat és que la passió pel teatre que té aquesta gent és admirable. No són grans actors, no tenen pressupost i no hi guanyen res. Però com molt bé van explicar, “per a nosaltres, la nostra teràpia és venir aquí i explicar el que sentim realment”. 

Per a acabar, us deix un petit fragment de l'obra:

Mare (al pare): La teva filla avui m'ha demanat què és un 'penis'. 

Pare: I què li has dit?

Mare: Que tu li explicaries. 

Pare: És la teva filla, fes-ho tu!

Mare: Ja ho deia jo, que havia d'anar al Sagrat Cor!. Mira què li ensenyen a l'escola pública!

Pare: Tens raó. Al Sagrat Cor no diuen 'penis', diuen 'polla'!   

Fotografia d'una de les escenes d'Aspra