LA COL·LABORADORA, D'EMPAR MOLINER

Empar Moliner és una escriptora i periodista que es va donar a conèixer amb el recull de relats L’ensenyador de pisos que odiava els mims, seguit per la seva primera novel·la, Feli, esthéticienne, que va guanyar el Premi Josep Pla l’any 2000. Més endavant, ha publicat els volums T’estimo si he begut (Premi Lletra d’Or 2005), Busco senyor per amistat i el que sorgeixi, ¿Desitja guardar els canvis?, i No hi ha terceres persones. A més, és col·laboradora habitual a programes de ràdio, televisió i premsa escrita. 

 

A la seva darrera novel·la, La Col·laboradora, fa una radiografia del món editorial a partir d’un drama personal i d’un mosaic de personatges, dels quals anem coneixent la vida i circumstàncies a poc a poc. L’estil no és diferent de la resta d’obres de Moliner, destaca pel sentit de l’humor i per la visió crítica de l’autora sobre la societat contemporània i les seves contradiccions.

L’obra està relacionada amb un tema d’actualitat, la Memòria Històrica. Podem dir que és una obra amb molts de camins i veus que al final es van unint i relacionant entre elles. Però a l’argument cal afegir-hi alguna cosa més que és, al cap i a la fi, el bessó de la història i on realment s’hi veu la petjada de l’autora: la crítica. La crítica al món editorial, al televisiu i sociocultural, al polític i a les conseqüències de l’addicció a l’alcohol i les drogues. No és que Moliner aprofundeixi en tots aquests temes, perquè realment no ho fa, sinó que es comporta com una observadora de tot allò que l’envolta i que cerca distreure el lector. Així doncs, sembla que l'autora se n'ha sortit prou bé amb una obra d'extensió llarga.

PERPINYHARD, LA NOVEL·LA NEGRA

 En aquesta estrada m'agradaria parlar-vos d'una obra que correspon a un dels gèneres menys consolidats i considerats del panorama literari català: la novel·la negra. Als anys noranta es produeix el que podríem considerar la “normalització” i acceptació del gènere negre, gràcies a l'aparició d'un bon grapat d'obres, tant de traduccions com de creació pròpia. Cosa que provoca la consideració d'aquest gènere com una opció més de lectura entre tantes altres.  

Perpinyhard (1995) és una obra realitzada pel col·lectiu Emili Xatard (Joan-Lluís Lluís, Gerard Jacquet, Aleix Renyé, Miquel Sargatal i Joan-Daniel Bezsonoff). És una novel·la negra nordcatalana que destaca, no només per ser produïda al nord de Catalunya, sinó perquè també va esdevenir una gran sorpresa en i per al gènere. Perpinyhard és el conjunt de cinc relats realitzats per cada un dels autors. Pel que fa als protagonistes, destaca l'ús d'una llengua mal parlada i una actitud constant de renegació davant la vida, alhora que s'aposta per l'ús d'una gran quantitat de dialectalismes. Dels relats, també en destaca un caire de resistència i una ideologia carregada de reivindicació de la identitat, llengua i cultura catalanes.

El relat transcorre bàsicament pel Rosselló i la Cerdanya, espais en els quals els autors situen els seus personatges i trames a partir de constants passejades; de manera que s'acaba fent, al final, una mena de cartografia de la ciutat.

Pel que fa a la resta, l'obra conté tots els ingredients necessaris per a que Perpinyà es converteixi en un bon escenari i Perpinyhard en una novel·la negra: prostitutes, droga, policies, escenes d'homosexualitat, escenes amb molta sang, assassinats i, sobretot, els sentiments constants d'amor, solitud i tristesa dels protagonistes.

SI ELS GERMANS GRIMM ALCESSIN EL CAP...

L'adaptació d'obres literàries a obres cinematogràfiques és un producte i un procés utilitzat molt sovint a causa del gran joc que dóna, ja que pot convertir-se directament en una obra totalment nova. De fet, Josep Pla tenia molta raó quan comentava que l'originalitat no ha existit mai, tot és un plagi. Realitzar una adaptació no és una tasca fàcil, de fet és molt més complicada i complexa del que sembla i es pot fer de diverses maneres, depenent de la intenció del director o del públic a qui es dirigirà l'obra, entre altres. Així doncs, m'agradaria parlar-vos de les adaptacions cinematogràfiques que s'estan realitzant darrerament d'alguns contes recollits pels germans Grimm. Tots recordam haver llegit o anat al cinema a veure obres com La Caputxeta, Blancaneus, Hänsel i Gretel, Alicia en el país de les meravelles, etc. I, segurament, tots recordam les versions de Disney que s'han fet durant els anys. La qüestió que ens ocupa és que sembla que darrerament hi ha certa obsessió per realitzar versions cinematogràfiques d'aquests contes populars. Primer va ser Alice in Wonderland al 2010, al 2011 va arribar Red Riding Hood, al 2012 Mirror, Mirror i Snow White and the Huntsman i al 2013... tatataxan! Sí! Hansel and Gretel: Witch Hunters! 

No faig comptes fer una crítica de cada una de les pel·lícules esmentades, però sí que en diré quatre coses de la darrera, que m'ha semblat, amb diferència, la pitjor adaptació cinematogràfica de les que he pogut veure. D'aquesta adaptació podem dir que fa una completa reescriptura de l'obra literària, que no significa que sigui una cosa negativa. Hi ha una apropiació del text del qual es parteix i se'n canvia bàsicament el final. Els dos germans són abandonats al bosc i no tornen veure mai més els seus pares. A partir d'aquí es desenvolupa tota una història fictícia dels dos germans quan es fan grans. Així doncs, la pel·lícula és una expansió de l'obra original que construeix una posthistòria, més enllà de la versió que tots coneixem. Però així i tot, m'atreviria a dir que el pitjor de tot no és aquesta apropiació de la història, reformulació del sentit i invenció d'una història totalment diferent que comença quinze anys després de la seva trobada amb la bruixa, sinó la quantitat d'aspectes totalment incoherents que surten a la pel·lícula i que la converteixen, perdonau-me per les paraules, en una fantasmada. Aparells que era impossible que existissin a l'època, un llenguatge que no concorda amb l'època en què està ambientada, uns efectes especials que donen molt a desitjar, molta sang i moltes armes, unes interpretacions poc treballades, un argument poc creatiu i una intriga que no intriga. Això sí, l'enhorabona pel vestuari i el maquillatge, és la única cosa bona que he pogut trobar. 

                          

 

 AULULÀRIA, LA COMÈDIA DE L'OLLA. 

 

Avui m'agradaria parlar-vos de la darrera adaptació que he vist de l'obra de teatre La Comèdia de l'Olla, de l'autor llatí Titus Maccius Plautus. Està dirigida i adaptada per Miquel Mestre amb la col·laboració de Trencadissa i TeatrEROS. L'argument gairebé no canvia mai. Per una banda, hi ha el protagonista de la comèdia, Euclió, que és un vell, pobre i avar que ha trobat una olla plena de diners i viu constantment atemorit per por de perdre-la. Per altra banda, trobam un vell benestant, Megador, que vol casar-se amb la filla d'Euclió, tot i que aquesta sigui pobre. Però la filla d'Euclió està enamorada del nebot de Megador, Licònides. A partir d'aquí es desenvoluparà tota una peripècia que acabarà amb la recuperació de l'olla d'Euclió, que havia estat robada per Estròbil, el criat de Licònides.

Com podeu veure, l'argument no varia gaire de l'original. Per tant, del que volia parlar-vos és de la posada en escena i de l'adaptació de Miquel Mestre. En primer lloc, tenint en compte que l'obra és ambientada a Atenes i amb personatges grecs és molt comú que el llenguatge utilitzat pels actors intenti apropar-se al llenguatge i a les construccions de l'època. Ara bé, en aquest cas s'ha optat per l'ús d'un català ben planer, optant per l'article salat i expressions, en alguns moments, ben quotidianes. També destaca la interacció contínua amb el públic, la ruptura de la quarta paret, etc. En segon lloc, també cal comentar la posada en escena, que tot i que manté un aire de l'època, és ben moderna. Destaquen sobretot dos aspectes, el primer és una aclucada d'ulls a la figura de la dama tancada en una torre i que amolla els seus cabells llargs perquè un príncep pugui pujar a rescatar-la. Aquesta escena correspon en el moment en què Licònides diu a la filla d'Euclió que no vol que es casi amb Megador, i aquesta apareix per la finestra i amolla els seus cabells, que arriben fins al terra. El segon, que la figura del criat de Licònides, Estròbil, sigui la d'un criat homosexual que es passeja per l'escenari amb un vestit de dona ben curt i que, sens dubte, fa una interpretació fantàstica i dóna el millor toc d'humor a l'obra.
Per a acabar, només em cal comentar un dels aspectes més curiosos de l'obra. Una de les decisions de la posada en escena va ser decidir que es representaria cada cop que un personatge travassés una porta imaginària. Així, els actors quan obrien una porta feien el so 'nyec' i quan la tancaven, 'splam!'. Una cosa interessant, és que aquest so variava depenent de l'estat d'ànim de l'actor. Per tant, si el personatge estava enfedat, la porta es tancava amb fúria i, si estava trist, la porta es tancava lentament.