TEATRE? NO. TERÀPIA. 

 

Aquest blog està d'estrena! Quina il·lusió! He decidit que aquesta primera entrada parlarà de teatre. No és per cap motiu en concret, simplement perquè he estat pensant que la nostra conjuntura econòmica, política i social actualment ho és, una mica de teatre. Així que he estat pensant una mica sobre les tendències que segueix actualment el teatre i, com ja us esteu imaginant, s'han obert al meu davant una gran quantitat de portes. Però n'he agafada una, d'aquestes portetes. Aquella que parla del dia a dia, que s'ha inspirat en la vida real, en les vivències que podem haver tengut qualsevol de nosaltres. Segur que us venen al cap moltes obres, darrerament se'n fan moltes. Com ja he dit, ens basta obrir la televisió una estona per a adonar-nos que entre crisi, corrupció, retallades, violència de gènere i no sé quantes coses més, hi ha material de sobra per a fer obres durant unes quantes temporades.

Però bé, m'agradaria parlar-vos en concret de dues obres. Una, més coneguda i, l'altra, menys coneguda, però no per això menys important. La primera obra de la qual us vull parlar és Corrüptia, una regió de l'est, de la companyia Teatre de l'Enjòlit. Aquesta obra és una sàtira que parla del finançament il·legal i la corrupció política. L'argument té moltes semblances amb el cas Gürtel i, per això, el Partit Popular es va sentir bastant ofès, fins al punt de prohibir-ne la seva representació a Xàtiva. La majoria d'opinions coincideixen que l'obra provoca una simplicitat automàtica entre els actors i els oients gràcies a la conjuntura política que s'està vivint ara mateix. En certa manera, els espectadors saben que el que s'està representant podria ser perfectament la seva quotidianitat, que no és ficció, és la realitat i, això, provoca una gran reflexió crítica al respecte. 

 

La segona obra no ha viatjat per tot el territori de parla catalana ni és una gran producció. No. Aspra és una obra de la companyia Sindicat de Teràpia, un nou grup de teatre creat a Santa Margalida per “una guarda d'arreplegats” que volen gaudir de l'art de la interpretació i allunyar-se una mica de l'estrès diari. Va ser representada tan sols un parell de cops i els beneficis van anar directe i íntegrament a benefici de l'associació AMADIBA. Els seus components no cerquen viure del teatre i tampoc treure benefici, la majoria són mestres, mares, pares i, en general, persones que no havien actuat mai i que es reuneix per a fer teatre. A Aspra, parlen de la vida real, de les relacions en família, dels fills, dels nou mesos d'embaràs, d'una joventut anhelada que ja no hi és, del sexe, de l'amor i de moltes coses més. La veritat és que la passió pel teatre que té aquesta gent és admirable. No són grans actors, no tenen pressupost i no hi guanyen res. Però com molt bé van explicar, “per a nosaltres, la nostra teràpia és venir aquí i explicar el que sentim realment”. 

Per a acabar, us deix un petit fragment de l'obra:

Mare (al pare): La teva filla avui m'ha demanat què és un 'penis'. 

Pare: I què li has dit?

Mare: Que tu li explicaries. 

Pare: És la teva filla, fes-ho tu!

Mare: Ja ho deia jo, que havia d'anar al Sagrat Cor!. Mira què li ensenyen a l'escola pública!

Pare: Tens raó. Al Sagrat Cor no diuen 'penis', diuen 'polla'!   

Fotografia d'una de les escenes d'Aspra