divendres, 19 d’abril del 2013

UN BRINDIS: PER L'ESTIU QUE COMENÇA


En aquesta entrada, com a l'anterior, comentarem una altra obra que segueix el camí de la quotidianitat, de les vivències personals i dels problemes del dia a dia. L'estiu que comença és segons Sílvia Soler "una novel·la on no passen moltes coses però al mateix temps passa tot, com la vida". 

Aquesta obra descriu la relació entre dos personatges, la Júlia i l'Andreu, amics des de petits perquè les seves mares eren com a germanes. La novel·la narra cinquanta anys de la vida dels protagonistes, temps en què succeeixen moltes de coses.

La novel·la és de tendència realista, amb la voluntat d’explicar uns fets planers i quotidians amb un to nostàlgic. Els temes de què tracta requereixen un to pausat, ja que la història dóna voltes sobre sí mateixa i sobre uns temes delicats que requereixen una especial atenció. L’obra, com la vida, està plena de moments alegres, de nostàlgia i de melancolia. Com ja hem comentat abans, la novel·la recull els anys i les vivències de la Júlia i l’Andreu, cosa que provoca la creació d’una obra circular que narra el pas del temps a partir d’un eix central, la dels dos personatges principals. Resultat de crear una obra propera és la facilitat en què ens sentim identificats amb els personatges, que es caracteritzen per la seva humanitat i sentiments, com la culpa, la tristesa, l’alegria, l’esperança i l’amor.

Per tant, trobem una obra realista que a partir d’un fet, un brindis la nit de Sant Joan, “per l’estiu que comença”, ens explica tot un seguit de canvis, de lluites, d’amor, de retrobades, i de molts més sentiments que es van teixint a partir de dos personatges.

Pot ser, el que és bo d'aquesta obra és la gran dedicació de l'autora per descriure uns petits fets aparentment sense importància, com una brisa d'estiu, l'amor adolescent, les primeres gelosies, etc., que et transmeten a la perfecció el pas inevitable del temps.

divendres, 12 d’abril del 2013

MOSSEGAR LA POMA, DE FRANCESC SERÉS


En aquesta entrada m’agradaria parlar-vos de la darrera obra de Francesc Serés, Mossegar la poma. És un recull de trenta-set relats breus sobre temes com l’amor i el desamor, la tristesa, la convivència, la falta d’empatia, la por a decidir, la cerca d’una vida perfecta, les relacions de parella, etc., que fan d’eix vertebrador durant l’obra. 

Serés, gràcies a una prosa transparent i adequada, demostra una gran agudesa i precisió a l’hora de presentar un conjunt de personatges que viuen situacions diverses, quotidianes, que transmeten una perspectiva de la vida, alhora, graciosa i suggeridora. 

Els contes relacionats amb la vida en parella segueixen uns estereotips i clixés que sovint semblen passats, fins i tot arriben a avorrir. Però el que té de bo és que Serés et transmet aquestes vivències personals i quotidianes amb una gran immediatesa, senzillesa i proximitat, gràcies a una prosa àgil i a un vocabulari planer i ric. 

Els personatges dels contes es localitzen constantment en diverses localitats catalanes, es caracteritzen per ser fidels i realistes amb sí mateixos però en ocasions també es rebel·len per decidir el camí del seu destí. 

Finalment, podem dir que l’obra de Serés enganxa a la lectura, és entretinguda i creativa, i a través de plantejaments quotidians i senzills arriba a desconcertar, tant al lector com als protagonistes de l'obra.

divendres, 5 d’abril del 2013

 LA VALL DE LA MATANÇA


En aquesta entrada m’agradaria parlar-vos de la primera obra de Josep Massanés, La Vall de la Matança. Massanés va néixer a Barcelona, és llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona i ha guanyat diversos premis de narrativa curta. La Vall de la matança, la seva primera novel·la, ha guanyat el XXIX Premi de Narrativa Ribera d’Ebre. 
 
El tema general de l’obra és la Guerra Civil. Ja sabem que sovint es diu que aquest tema comença a ser cansat, sobretot en la nostra literatura. Però després sorgeixen obres que tiren per terra tota aquesta teoria, i aquesta n’és una.
L’excusa de Massanés per a escriure aquesta novel·la és la figura del capità Creus, un idealista que llegeix Dant i que té una missió suïcida: penetrar al darrera de les línies enemigues per a complir una missió de la qual depèn la vida de molts militars i civils. És una novel·la breu, igual que les esperances dels personatges, que destaquen per la seva gran humanitat en un context, gairebé podríem dir, de cinema bèl·lic.
La trama es caracteritza per la seva versemblança, i per una plasticitat i violència brutals, gràcies al domini de la frase curta que provoca que la novel·la tingui una lectura dura, crua, directe, molt bèstia i amb una alta intensitat. També es caracteritza per l’alta càrrega d’horror que transmeten les imatges, que donen una visió descarnada i punyent del conflicte.
Els personatges, soldats i oficials dels dos bàndols, religiosos, polítics i refugiats, falangistes i anarquistes, terratinents i burgesos, formen aquesta obra narrada en tercera persona i que no evita les escenes més crues imaginables: tortures, violacions, bombardejos, assassinats, delacions, venjances, etc.
La vall de la matança està estructurada en desenes de microcapítols que situen l'acció d’un lloc a un altre: el camp, la ciutat, el front de batalla, la rereguarda. L’horror és pertot, de fet, hi ha moment en què necessites alçar els ulls de les pàgines, tot i que la història enganxa tant, que no pots evitar tornar-hi. De fet, ara fent broma, he llegit molts comentaris que deien que si algú li donava un exemplar de La Vall de la matança a Quentin Tarantino sorgiria una espècie de Maleïts bastards ambientada a la Guerra Civil espanyola, ja que els dos autors comparteixen el gust per la violència explícita a les seves obres.