AULULÀRIA, LA COMÈDIA DE L'OLLA. 

 

Avui m'agradaria parlar-vos de la darrera adaptació que he vist de l'obra de teatre La Comèdia de l'Olla, de l'autor llatí Titus Maccius Plautus. Està dirigida i adaptada per Miquel Mestre amb la col·laboració de Trencadissa i TeatrEROS. L'argument gairebé no canvia mai. Per una banda, hi ha el protagonista de la comèdia, Euclió, que és un vell, pobre i avar que ha trobat una olla plena de diners i viu constantment atemorit per por de perdre-la. Per altra banda, trobam un vell benestant, Megador, que vol casar-se amb la filla d'Euclió, tot i que aquesta sigui pobre. Però la filla d'Euclió està enamorada del nebot de Megador, Licònides. A partir d'aquí es desenvoluparà tota una peripècia que acabarà amb la recuperació de l'olla d'Euclió, que havia estat robada per Estròbil, el criat de Licònides.

Com podeu veure, l'argument no varia gaire de l'original. Per tant, del que volia parlar-vos és de la posada en escena i de l'adaptació de Miquel Mestre. En primer lloc, tenint en compte que l'obra és ambientada a Atenes i amb personatges grecs és molt comú que el llenguatge utilitzat pels actors intenti apropar-se al llenguatge i a les construccions de l'època. Ara bé, en aquest cas s'ha optat per l'ús d'un català ben planer, optant per l'article salat i expressions, en alguns moments, ben quotidianes. També destaca la interacció contínua amb el públic, la ruptura de la quarta paret, etc. En segon lloc, també cal comentar la posada en escena, que tot i que manté un aire de l'època, és ben moderna. Destaquen sobretot dos aspectes, el primer és una aclucada d'ulls a la figura de la dama tancada en una torre i que amolla els seus cabells llargs perquè un príncep pugui pujar a rescatar-la. Aquesta escena correspon en el moment en què Licònides diu a la filla d'Euclió que no vol que es casi amb Megador, i aquesta apareix per la finestra i amolla els seus cabells, que arriben fins al terra. El segon, que la figura del criat de Licònides, Estròbil, sigui la d'un criat homosexual que es passeja per l'escenari amb un vestit de dona ben curt i que, sens dubte, fa una interpretació fantàstica i dóna el millor toc d'humor a l'obra.
Per a acabar, només em cal comentar un dels aspectes més curiosos de l'obra. Una de les decisions de la posada en escena va ser decidir que es representaria cada cop que un personatge travassés una porta imaginària. Així, els actors quan obrien una porta feien el so 'nyec' i quan la tancaven, 'splam!'. Una cosa interessant, és que aquest so variava depenent de l'estat d'ànim de l'actor. Per tant, si el personatge estava enfedat, la porta es tancava amb fúria i, si estava trist, la porta es tancava lentament.